Institut Emmanuel Mounier Catalunya

Ha sortit el nou numero de la revista Calidoscopi !

Podeu consultar un article a l'apartat Calidoscopi de la nostra Web

Conferència d’Albert Llorca i Arimany – Doctor en Filosofia
Casa de Cultura de Girona – 20 novembre 2007

Introducció: abast i pertinència de l’ enfocament personalista en  el tema del’educació.
 
Dos motius importants són presents en la meva visió de la xerrada d’avui.  Un, la convicció que l’anàlisi personalista en els diversos àmbits, l’economia, la política, etc. però també en l’educació, obre portes per comprendre el món actual, per situar-nos-hi, per orientar-nos. De fet, el personalisme és profundament una pedagogia, és essencialment això. A vegades s’ha dit que li  falta gruix intel·lectual a l’obra de Mounier, però el que Mounier volia era el que va fer, a saber: trobar un punt de referència del que significa per ell ajudar a que aparegui, que brolli, la persona en els éssers human; i no tant vertebrar especulacions intel·lectuals.
 
            L’altre motiu, lligat al primer, és que l’esfera educativa en l’ésser humà és essencial, és profunda i per tant  requereix una revisió teòrica i pràctica.en aquest àmbit.  Justament l’obra de Mounier  va al pèl en aquesta qüestió. Crec que el pensament de Mounier ha fet aportació de moltes coses, entre elles aquesta, i que sincerament ha estat poc reconegut. Més o menys el personalisme ha estat sempre vist com una cosa menor. La veritat és que des del punt de vista sociològic, i en el món intel·lectual i universitari, no ha tingut el ressò que  mereix. Però això ja li va passar al mateix Mounier en el seu temps,  que va haver de plegar i deixar la universitat, degut al fred academicisme de La Sorbona, que va qualificar de “verí”.
 
Panorama socio-educatiu en el món d’avui i la perspectiva personalista. 
La “paideia” grega entenia l’educació, com una conducció. De fet el seu significat és aquest: el “paidagogos”  era el que conduia el “paidos”, el nen, (“again”: conduir el nen). Però tenia un significat, a banda de l’etimologia, de més envergadura des d’un de vista més filosòfic i era que es tractava que l’educació, la paideia,   atorgués un equipatge cívic, dotat  d’eines del saber humà per tal que es sabés  moure i situar-se en el món en el qual estava i que aquest saber estar en el món es fes a través del creixement interior. El nucli fort estaria en el creixement de l’individu per dins.
 
Des d’aquest punt de vista, una breu ullada al panorama que tenim en el món d’avui ens diu que sovint l’educació, o bé és una mena de reproducció  de condicions socials, un procés de socialització ràpid  pel  qual l’individu es va adaptant a unes coses que se suposa que han de ser permanents; o be té un altre sentit, un altre vessant, que és el de dir: eduquem donant eines per tal que després l’ésser humà sigui capaç de sobresortir de les condicions en les qual es troba  en aquell moment; és a dir,  l’educació en termes d’emancipació.
 
La qüestió de fons, crec jo, és  la condició de la persona  humana com a ésser complex que justament te una vessant  de tipus condicionable.   I aquí és fonamental   el concepte d’encarnació de què parla Mounier: en efecte, l’home és un ésser encarnat, per tant condicionat, tot el que faci ho farà sota condicions, inevitablement; perquè som éssers de carn i os. D’altra banda l’ésser humà, com a  ésser personal, té una vessant creadora i per tant pot fer el millor o el pitjor, sota aquestes condicions. Per tant, òbviament, la llibertat és essencial en la persona humana.
Una de les definicions que dóna Mounier de la persona,  entre les moltes  que qualifica de  parcials, diu: “la persona és el volum total de l’home”. Ho diu a la Revolució Personalista i Comunitària, la seva primera obra important,  l’any 1932[1]. Mounier ens dóna aquí un punt de referència fonamental. Així, introduint-nos en la hipotètica aplicació de la noció de la “paideia” grega ja en el segle XXI, la pregunta que brolla és: com es pot fer l’aprofundiment pedagògic, penetrar en el nucli, fer créixer l’ésser humà i fer-lo important, com una mena de volum que va expandint-se?.
           
El problema de l’educació com a comunicació, avui.       
 
L’educació, avui,  té problemes. Segurament hi ha un esglaó que falla, que és el tema de la comunicació. I la comunicació humana és cabdal en el disseny que fa Mounier sobre la persona.
 
L’estructura íntima de la persona, com ja sabem,  és l’encarnació, la comunicació i la vocació. L’educació de  la persona té la triple dimensió: l’amplada, la profundidat i la verticalitat.  Avui, l’aprofundiment humà en relació als altres sembla que falla. Recuperem dues cites de dos dels sociòlegs més crítics que toquen aspectes més sensibles sobre la comunicació actualment.
 
El primer és Zygmunt Bauman: ens diu que la comunicació, les relacions humanes en el món d’avui que ell qualifica com de “modernitat líquida”[2], són molt efímeres, per això són líquides, és a dir, són poc estables, mòbils, canviants, que llisquen d’alguna manera, i per tant no són sòlides.
 
Un altre sociòleg, també d’avui,  Richard Senet, va escriure un llibre que titula “La corrossió del caràcter”[3]. Entre d’altres coses, afirma en aquest llibre que les relacions humanes avui es poden qualificar com “connexions electròniques”[4], és a dir, més que relacionar-se la gent es “connecta”. Vol dir això que són relacions que comprometen poc. Molt connectats però en rigor poc relacionats. El món d’avui seria, si agafem el fil d’aquests dos autors, un món on la relació és relativament fràgil, opaca; és una comunicació que no facilita l’autèntica relació, més aviat la impedeix o col·lapsa; una relació en la qual les persones aprenen a no posar-se en lloc de l’altra i aprenen a no fer fàcil aquesta relació amb els altres.
 
El risc de l’educació tramposa: el reduccionisme
 
L’educació resultant d’aquesta situació sembla que no és capaç de promoure allò abans esmentat, a saber: la interioritat.  Aquesta mena de transformació interior resta reduïda, més aviat, en una educació perifèria, en un quedar bé. I Mounier d’això en diria una educació pueril[5]. Quan realment l’educació no toca el moll de l’os de la persona, el que succeeix és que l’educació es fa   pueril, pusil·lànime; es fa quelcom superflu, alguna cosa que no afecta el si de la persona i això és com dir que l’ésser humà es vessa cap a fora, s’esgota en els condicionants en els quals està immers. La persona, llavors, no creix per dins.
 
Hi ha una mena de  transformació  una mica tramposa en l’educació d’avui, que seria el camí de quedar lligats a aquests condicionants: l’ésser humà resta  en mans del que l’envolta i  és incapaç d’enfortir-se ell mateix i de posar distància amb els fets condicionables. Això vol dir també que l’educació és incapaç, llavors,  de permetre que l’individu  s’autocondueixi, amb el risc que l’ésser humà quedi sotmès a això que alguns personalistes, en diuen  “l’autonomia del desig”[6] –expressió estranya en l’horitzó mental d’altres tipus de pensament-. En efecte, des de la perspectiva personalista, hom constata que en el món actual hi ha un desig de ser autònom; però hom pregunta: autònom de què?; de complir els desitjos, que per si mateixos són quelcom aliè a l’autoritat de la voluntat?. No es confon, llavors, voluntat i desig?. Els desitjos quan es magnifiquen es converteixen en allò  que ens condiciona a tots; amb la qual cosa, on és aquesta autoconducció?.
 
 I per últim, hauríem de dir que l’expectativa d’aquest creixement educatiu queda reduït a buscar el benestar material. És a dir, les expectatives del creixement humanitzador queden aleshores en no res; mirem com estem i si tal o qual cosa  ens va bé, si anem bé i ens hi trobem bé..., i sembla que ja ho tenim tot.
 
Mounier d’això en diu “la reducció de la vida a la satisfacció” al Tractat del caràcter,[7] que és la seva obra més voluminosa. Es tracta de veure com la psicologia ha de “traduir” o interpretar aquest procés que ell pensa que és fonamental: el de la personalització. Segons els sociòlegs més amunt esmentats,   en el tema de la comunicació el jo resultant que sembla que es dibuixa en el món d’avui és un jo que no es cultiva perquè la cultura apareix com una mena d’element fàcil que ha de ser producte de consum, i no tant l’esforç de la persona per millorar, per perfeccionar-se.
 
L’educació com a “personalització” en el pensament d’Emmanuel Mounier.
 
Mounier fa una gran aportació a la pedagogia, malgrat que no ha estat prou reconegut. En efecte, a l’obra de Mounier el fet educatiu és central, i això no és que ho digui ell de si mateix. Qui ho diu és un bon coneixedor del seu pensament i de la seva obra:  Paul Ricoeur.
 
Paul Ricoeur va ser amic de Mounier en els últims anys -es van conèixer després de la guerra-, i l’amistat va ser molt forta en l’últim període de la vida de Mounier, que va morir; sens dubte, massa jove.   A la mort de Mounier Ricoeur li dedicà un article, Emmanuel Mounier et une philosophie personaliste [8] en el que afirma que el seu pensament és “una pedagogia de la vida comunitària, lligada a un despertar de la persona”. Per tant, és un tipus de pensament que compromet, que “desperta” la persona.
 
Aquest procés que en poques paraules sintetitza Ricoeur, és el que ens porta al tema de la personalització. En el Tractat del caràcter Mounier afirma “La personalització és el bé suprem de l’univers. És veritat , tanmateix, que per no sabem quina ferida s’introdueix en nosaltres un mal del “jo”, igualment que patim un mal de l’existència i un mal del tenir. El principi que distingeix tendeix sempre a separar , a trencar la unitat universal. Però la vida personal es fonamenta precisament sobre la vigilància en relació a l’egoisme”[9]. 
 
 Per tant, la personalització és un jo no dividit, és un jo integral, és el jo que configura la persona . I l’egoisme és la separació, és la ruptura de la persona, és la persona foragitada des del jo; i la persona ha d’estar vigilant, ha de tenir una actitud esforçada en no dividir-se, en no cedir a la ruptura que comporta l’egoisme. Per tant la persona és una tasca, una tasca de compromís, d’harmonització del seu tot integral.
 
El món de Mounier era diferent del nostre; però tampoc tant. Ara estem a l’època anomenada postmoderna, certament; també anomenada època postindustrial, amb alguns matisos; però en termes mounerians no estem molt lluny de l’època d’ell. El que li molestava molt a Mounier en el seu temps, avui, probablement si visqués, també li molestaria. El problema de l’egocentrisme, de l’egotisme, de l’egoisme, allò que ell en diu l’esperit burgès i que tant l’empipa..., això és igualment vigent en el món actual; el fet de buscar la seguretat, la comoditat, l’efectivitat al preu més barat, etc; aquestes coses que ell tan critica en la seva època, són les mateixes en el món actual. El problema de fons és avui el mateix.
 
Per tant el tema de la ruptura de la persona que aborda Mounier és aplicable perfectament al món d’avui. La persona es trenca quan es distancia de la comunitat. Dit d’altra manera, quan  les relacions contractuals en el pla de l’individu i allò que en diem el tot social es fan protagonistes de la vida social, hem trencat la persona. Quan això que en diem el conjunt social es mercantilitza i entrem en les relacions de lliure mercat sense límits, hem entrat en aquesta ruptura de la persona. Quan entrem en aquest dualisme tradicional entre la matèria i l’esperit i diem que l’esperit és el pur i la matèria és l’impur,  hem trencat la unitat de la persona.... Quan diem que la realitat són els fets, entrem en aquesta via del positivisme i de tots els qui el segueixen, a saber: el pragmatisme, l’utilitarisme, l’emotivisme...,  pensaments exitosos d’ençà de la dècada dels anys 50 fins a finals del segle XX. En tots aquests casos... hem entrat en la ruptura de la persona. 
 
És així que la ruptura de la persona és la temptació egocèntrica[10], és la despreocupació del món. En el fons estem davant d’una  ruptura en la qual el món queda allunyat de nosaltres, i se’ns pot fer fins i tot inhòspit. Des del punt de vista de Mounier, encara que el món ens pugui desagradar molt, és el món en el qual estem, i tenim l’obligació de plantar-li cara, de fer alguna cosa davant d’ell. No fer-ho seria la  posició de la comoditat...; seria dir quelcom així: “el món és dolent i per tant no me’l miro”; però la realitat és que hi és, i, a més, l’ésser humà és d’aquest món i no pot fugir d’ell.
 
I en l’àmbit de les relacions humanes, d’aquest compromís  de tot això se’n diu “comunitat”, la qual és essencial a la persona. Una persona sense comunitat no és una persona. Quan aprofundim en la persona ens trobem amb la comunitat. Ara bé, la comunitat no és el primer que hem de tractar;  sinó que el que hem de tractar primer de tot és la persona. Però el que succeix és que quan entrem en el fons de la persona, ens trobem amb la comunitat. Mounier està convençut que en la descripció de l’equipatge humà per ser educat hem de tenir un retrat de la psicologia de l’individu, que és l’estructura íntima de la persona, en la qual hi ha aquesta triplicitat que hem citat: l’encarnació, la vocació i la comunicació.
 
Des de l’estructura íntima de la persona hem de teixir aquesta psicologia, que és el camí que hem d’utilitzar per tal d’educar la persona amb valors. Els valors són aquesta mena de motors, de medis, pensa Mounier, pels quals l’ésser humà es fa persona, que vol dir que s’hi accedeix, que la persona és més del que és el seu jo. Mounier es desmarca, i no pot ser d’altra manera, d’acord amb el seu pensament, de tota mena de psicologia que sigui simplement una mena de recopilació de dades fàctiques, i per això, veurem que el caràcter no pot ser allò que diuen el psicòlegs a l’ús, que són els fills del positivisme. També es desmarca d’altra mena de teories que entenen que el subjecte humà psicològicament és un retrat que fem amb unes categories determinades que utilitzem per veure tal com es comporta.
           
I. La persona, un ésser educable
 
Segons Mounier la persona és un ésser educable,  no és educat encara. És educable perquè és un ésser que està dotat de tal manera que ha de constituir-se, ha de configurar-se. La persona  és ésser cap a l’Ésser; això ho diu diverses vegades. És vocació de ser allò que ha de ser. Ho és en la mesura que hi ha en ella allò que la fa persona, que l’obliga a fer-se persona, la pròpia dignitat. La persona no és producte de res, sinó que és quelcom original; i ho és en la mesura la singularitat i l’originalitat són intrínseques en cada ésser humà.
 
Aquest recorregut de l’educabilitat passaria per tres esglaons educatius de la persona.
 
En el primer esglaó trobem aquesta persona singular i condicionada, corporal, històrica, des d’on s’ha de personalitzar i ha de constituir lliurement la seva pròpia identitat. 
 
Segon esglaó d’aquest procés educatiu: aquesta unitat integral, narrativa, aquesta persona encarnada que es va fent i que es va constituint, ha de créixer, ha de “despertar”, en expressió pròpia de Mounier. Despertar vol dir que la persona no pot ser la suma de qualitats en un  moment determinat. No és  pas una acumulació els seus condicionants; sinó  l’impuls que surt per damunt d’aquests condicionants. El nom que li escau és la personalització.
 
En El Personalisme, a la qüestió  “a qui correspon l’educació del nen?”,  Mounier respondrà amb una altra pregunta: “quin és el seu objectiu?  No és pas fer sinó despertar persones. Per definició, una persona se suscita per invocació, no es fabrica per domesticació. L’educació no pot tenir com a fi emmotllar el nen al conformisme d’un medi familiar, social o estatal, ni es redueix a adaptar-lo a la funció o al paper que d’adult jugarà”[11].
Tan brut és, per tant,  esclafar-lo com dir-li: “quan siguis gran ja ho aprendràs això, llavors ja entendràs les coses que has de fer, ara no cal”. A parer de Mounier, això és abdicar de la funció essencial de l’educació, que és conduir,  que és marcar allò que, si ho segueix, li permetrà dotar-se interiorment, i després, quan sigui gran, ja sabrà el què ha de fer. Ja ningú li ho haurà de dir; però si en aquest tram no l’acompanyes, si no fas de “paidogogos”, ben segur que es perdrà i no trobarà el camí.
Tercer esglaó. La persona, ara ja com a educand, va teixint-se, va teixint la seva identitat, allunyada, això sí, -i Mounier ho repeteix molt-, de tot allistament; o sigui, dient-ho amb paraules  nostres, de tot “adoctrinament”. Educar no és adoctrinar, no és manipular, no és ideologitzar...; és empènyer perquè l’ésser humà es doti d’allò que necessita. Però mai l’educació no ha de caure en aquesta mena d’adoctrinament, perquè l’adoctrinament és una de les formes de debilitar el procés educatiu. És justament el contrari  de personalitzar; precisament allò que ell pretén i demana.[12]
 
II. El personalisme com a psicologia personalitzadora: educar el caràcter.
 
              L’educació no ha de ser conformista, no ha d’admetre cap mena d’abús humà, ha de fonamentar el creixement amb la relació entre les persones, i ha de ser el camí de l’esperança, terme que és també fonamental per a Mounier i per a tots els personalistes de l’època; per exemple, Gabriel Marcel, que dedicà nombroses pàgines al tema de l’esperança. L’esperança no és el desig, l’esperança és el que ha de donar sentit a aquest procés de personalització. Quedar-se amb el desig és falta d’esperança; perquè, en el fons és dir: “jo em quedo aquí perquè ja hi estic bé i per tant ja no continuo”. Aquest és un dels problemes que tenim en l’educació del món d’avui. .Metafòricament parlant, Plató en deia “voler romandre a tota costa a la cova” En efecte, els desitjos manen molt i sovint això de l’esperança sona, fins i tot, malament, queda “lleig” parlar-ne.
Per tant, què és educar? És ajudar, proposar, promoure, oferir; però no és, en absolut, abandonar. En El Manifest al servei del personalisme, afirma Mounier “L’activitat de la persona és llibertat i conversió en la unitat d’un objectiu i d’una fe. En la mesura que una educació fundada sobre la persona no pot ser totalitària, és a dir, materialment extrínseca i violentadora, no pot ser sinó total. L’educació interessa a l’home tot sencer, a la seva concepció i a la seva actitud davant la vida. I en aquesta perspectiva  hom no pot concebre una educació neutre.”[13]. L’educació, per Mounier, te com a tasca fonamental treballar per a l’home de manera activa i combativa, i el seu punt de referència és el “caràcter” o estructura psicològica personalitzadora –“metapsicològica”, diu Mounier- central: “Mi caràcter no es lo que yo soy –o sigui, és és que la suma dels condicionants- , en el sentido de que una instantànea psicològica pudiera fijar todas mis determinacions caducas, todos mis rasgos ya surcados. Es la forma de un movimiento dirigido hacia un futuro y consagrado a un ser.más. Es lo que puedo ser; más que lo que soy: mis disponibilidades, más que mis haberers; las esperanzas que dejo abiertas, más que las realizaciones que he depositado”[14]
 
L’educació neutra pot ser positiva o negativa. En el sentit positiu: no adoctrinar, no entrem en manipulacions ideològiques. En senti negatiu: deixar que el nen faci el que pugui, prengui el que li sembla, abandonar-lo;  quelcom com “no li diguem segons què, no fos cas que el condicionem”. Ah! I si no li diem res no el condicionem? Aquest és un neutralisme enganyós  i perjudicial perquè no hi ha filtre, no hi ha ajuda i defensa contra la no educació, contra qualsevol manipulació. Senzillament,el que succeix és que  el nen no es dota d’eines per entendre el que li està succeint, simplement perquè ningú li ho fa veure.
En El Personalisme, Mounier ens diu el següent: ““L’experiència primitiva de la persona és l’experiència de la segona persona. El tu, i en ell el nosaltres,  precedeix el jo,  o almenys l’acompanya... Quan la comunicació es rebaixa o es corromp, jo mateix em perdo profundament: totes les bogeries indiquen un fracàs de la relació amb l’altre, - alter es torna alienus -, jo esdevinc, a la vegada, estrany a mi mateix, anihilat. Quasi hom diria que només existeixo en la mesura que existeixo per a l’altre, i en última instància, ésser és estimar”[15]. La força de l’estimació està en aquesta relació amb el tu; si el tu no hi és, jo no sé ben bé que és el que sóc.
En última instància l’educació té a veure amb allò que en diríem el misteri de la persona, el misteri de l’educador i el misteri de l’educand. És a dir, la persona no és perfectament clarificable,  com si en poguessim fer una radiografia. La persona, en última instància és un misteri i per tant l’educació és un procés  en el qual hem d’apropar-nos-hi el màxim perquè ella, la persona  educand tregui de si allò que n’ha de treure; l’educació és llibertat. Si no hi ha llibertat i respecte al misteri de la persona, l’educació es perd.
 
Vies educatives del personalisme
 
El personalisme és un tipus de pensament que probablement avui té més validesa fins i tot que en èpoques passades, perquè en aquestes èpoques hi havia teories més mediàtiques i no van deixar veure la importància del personalisme en tots els terrenys...; també en l’educació. Aquests determinats tipus de teories o filosofies  que van dominar en els anys 60, 70 i fins mitjans dels 80, avui han perdut relativament força prestigi. És el cas del marxisme, per exemple, o del positivisme, del neopositivisme, de l’utilitarisme, del pragmatisme.
En canvi, el Personalisme permet fer un retrat força ajustat d’aquest món. A més del que hem dit, segons l’antropòleg  Stephen Bertman, vivim en la cultura de “l’ara mateix”[16],  les coses han de ser ràpides, els desitjos s’han de complir de manera immediata. El benestar material ha donat presses per a la satisfacció dels desitjos.
No ens resulta anecdòtic que aquestes consideracions les faci ja Mounier l’any 1932, en la Revoluciò personalista. Cal preguntar-se –pensa Mounier en aquell moment- si el benestar material donarà com a resultat un tipus de civilització en el qual les persones realment emergeixin i la gent creixi,  o bé farà una altra cosa, que és  gronxar-se en aquest benestar material i d’aquí ja no saber-ne sortir[17]. Si Mounier veiés el món d’avui, m’inclino a pensar que no tindria dubtes a quina de les  dues alternatives que ell es plantejava com a possibles en aquell moment hem anat a parar.  
Tots aquests condicionants certament  resulten pocs educatius, poc fiables pels infants, donat  el fet que allò que implica el domini de la immediatesa i de l’utilitarisme és rebutjar qualsevol mena d’experiència interior del creixement personal.  No reconeix la importància del que significa entendre els lligams cap el passat –sabent agrair el que ens ha ajudat, i distanciant-nos del que ens deshumanitza-, no entén gaire el món en el qual estan, perquè històricament els esdeveniments van lliscant,  perquè han propiciat una manera de viure i estar segons la qual el pas del temps no significa gaire cosa; el que importa és només  el moment present, allò que Carlos Díaz en diu “l’actualisme”[18].
 
Una triple proposta a mena de conclusió
 
Assenyalarem tres propostes orientatives per afrontar el món actual educatiu: La primera, essent fidels a Mounier, serà enfortir la dimensió de la persona.  D’una banda, es ractaria de no acceptar aquesta mena d’absolutització del relativisme social i cultural. La societat i les cultures òbviament són múltiples, són diverses; però la persona no pot estar absolutament sotmesa a aquest tipus de circumstàncies. La “humanitat” és única,  és la de l’ésser humà com a persona.         Resulta gratificant saber que aquesta mena d’anàlisis en els anys 30, i no dins del personalisme pròpiament,  ja les havia fet, un dels pensadors de més envergadura i que, d’altra banda, mai no se n’ha parlat  gaire en aquesta vessant, i que es deia Edmund Husserl. Ell va donar conferències, que desprès es varen publicar[19], sobre el tema de la humanitat, sobre la pèrdua de la persona en una època trasbalsada i que Hannah Arendt qualificà com a “temps foscos”. Husserl era suficientment lúcid per adonar-se que en un món en el qual la persona és desconeguda, és oblidada...;  és un món que va malament, un món que certament està “malalt”. Ho diu en els anys 37-38, ell era jueu i per tant ja suposava el que se’n podia esperar.
El fet de parlar de la malaltia de la civilització  occidental també ho fa Mounier. La Revolució Personalista i Comunitària també parla de les ”malalties” que el  món té en aquell moment[20]. Diu que n’hi ha tres: el món liberal burgès i els valors que l’acompanyen, màxim benefici, mínims costos, egoisme, passar-ho bé, seguretat... I les altres dues malalties són el feixisme i el comunisme. Tres malalties greus, en efecte. Però, on és la persona?. Ha desaparegut; senzillament  no hi ha persona. Avui aquest plantejament no el podem fer així, afortunadament no hi ha els  dos extrems violents esmentats d’aquella època –feixisme i comunisme-; però la primera “malaltia” sí que la tenim, i per tant “l’oblit de la persona” sí que hi és.
Segona proposta:  detectar i denunciar aquella mena de patrons antropólogico-educatius que condueixen a la despersonalització,  que eviten o dificulten aquest procés educatiu o personalitzador.  En senyalaré tres:
 El primer, la psicologització de l’educació, que vol dir, absolutitzar els clixés psicopedagògics quan parlem d’educació, del món de l’oci, especialment en l’esfera dels infants i dels adolescents. Sovint és molt intensiva aquesta tendència psicologitzadora en la nostra època, la qual cosa contribueix a fomentar l’educació a mena d’oferta de mercantilisme elevat a l’enèsima potència,  i això fa que, en segons lloc,  banalitzem la diversió com a forma d’oci –d’altra banda, necessària-, i fins i tot que la barregem amb l’educació. I quan barregem massa l’educació i la diversió arriba un moment en què hom genera actituds com ... “l’esforç perquè cal? ... el coneixement perquè cal?”. El problema aquí rau en el fet que es promociona allò que sigui còmode, fàcil, immediat, etc. I    podem caure en un abaratiment del que significa el procés educatiu. I en tercer lloc, hi ha una excessiva dependència de l’educació respecte a la mecànica social –econòmica, política, cultural-. I aquest és un mal no petit: hi ha, en general, una concepció “instrumentalista” de l’educació, que se sol “definir” en termes de “utilitat econòmica, de “democratització” i/o estabilitat política, de “cohesió socio-cultural”...; la qual cosa és una part de la veritat educativa, però no “la” veritat central de l’educació de la persona humana. Les conseqüències negatives que se’n deriven en la realitat quotidiana del fet educatiu són més de les que les institucions estan disposades a admetre.  En aquest sentit, els professionals de l’ensenyament –ara dita en expressió d’ús quasi exclusiu, “educadors”-  estem una mica cansats en els últims anys de com es “cotitza” l’educació: quantes lleis i decrets en surten, fins el punt que no és fàcil recordar-les totes, quant plans surten contínuament, -ara ja n’ha sortit un altre de l’educació secundària en el batxillerat i així successivament- i sempre en la mateixa direcció, a saber: fer-ho tot  més fàcil, més còmode, més barat..
Per acabar, caldrà mantenir – tercera proposta- la confiança i l’esperança en la persona, i no tant en les institucions. Se li ha criticat a Mounier que no aterra en les institucions[21].  Ell considera que en la mesura en què la institució s’allunya de la persona, de què ens serveix?  Considera que l’Estat té alguna cosa a fer en l’educació, i tant!; com posar els seus recursos al servei de l’educació de la persona, garantir l’educació personalitzadora per a tothom i controlar programes i aprenentatges; però  el que no ha de fer l’Estat és rentar cervells...  Ni l’estat ni ningú; tampoc la família[22]. Perquè l’ésser humà, l’infant, la criatura és una persona i no és cap propietat de ningú; no ho és de l’estat però tampoc de la família ni de cap tipus d’entitat col·lectiva, de cap mena.
L’’educació ha d’anar a parar a un procés d’ajudar a emergir, despertar, desocultar, aprofundir, fer sortir la “personeïtat” de la persona. Cal saber fer-ho, cal saber “tocar les tecles” que permetin aquest aprofundiment. Cal fer reflexionar, cal donar coneixements, orientacions. De regles precises, estrictes, potser no n’hi ha; però tothom entén perfectament què vol dir quan es tracta de fer pensar, fer reflexionar, generar la creativitat, fer que la llibertat de l’individu ajudi a que es vagi fent  aquest procés adult. L’educació ha de dotar, ha de ser dotadora de la persona educand amb eines intel·lectuals i emocionals. Ara està de moda parlar de “l’educació emocional”, que en el fons vol dir que  la formació humana sencera, total, de la persona, implica elements intel·lectuals i emocionals i tots han d’anar a l’hora; és a dir, l’educació de la persona ha d’estar al servei del que la persona requereix per créixer.
 
El valor primordial és la persona.
Acabem amb les paraules de Mounier a la Revolució Personalista i Comunitària, per retornar a l’inici de l’exposició: “El valor humano primordial es la persona; la comunidad no es otra cosa que la armonía final de las personas; no podríamos construirla contra ellas o incluso sin ellas, solamente la alcanzaremos por ellas y su culminación ... Una primera zona de seguridad  deberá envolver la educación del niño. Las colectividades totalitarias sentiran la tentación de conformarle con arreglo al cánon de su metafísica oficial... Contra la educación liberal revindicaremos la necesidad de una jerarquía de los valorers y de una elección. Pero esa jerarquía y esa elección es cosa privada de la persona, no teniendo el estado otro deber que ponerse a su servicio y ayudarla materialmente, y sobre todo modestamente, con sus médicos, sus psicólogos, sus orientadores profesionales, a desarrollar sus datos singulares”[23].   L’educació de la persona és, sens dubte, per Mounier, la tasca excelsa i, per això, privativa, de la intimitat i dignitat singular i alhora transcendent que cada persona ha de teixir en el seu si. Moltes gràcies.

      !!!!a l'apartat "articles sobre personalisme" trobareu la

transcripció del text sencer de la conferència de Joan Paredes!!!

I.-   UNA RÀFEGA HISTÒRICA

-  El sentiment de pàtria

-  El pensament catalanista

-  El sentiment de Nació

-  L’Estat espanyol

II.-  NACIÓ I ESTAT

-   Segons Mounier

-   Segons Joan Pau II

III.- L’ÈTICA I LA POLÍTICA

-   Són compatibles?

-   Catalunya una democràcia normalitzada?

-   El Parlament de Catalunya

-   Catalunya en el Congrés dels Diputats a Madrid

-   No es pot enganyar al poble

-  Cada vot és un fi en si mateix

     -   La democràcia segons Mounier

-   La Catalunya de la concòrdia

més informació: http://horeb-religions.Km6.net

Anàlisi del tema sobre el compromis:

1.- Persona y acción, Ricardo de Luis Carballada

2.- Exigencias de la acción, Luis Ferreiro

3.- Tentaciones de la acción, Luis Aranguren

4.- Contemplación y acción, Alfonso Alvarez

5.- El escultismo como forma de compromiso, Jaume Pastor

6.- La indignación como raiz del compromiso, Francisco Anguita

7.- La política local como servicio a la comunidad, Antonio Ruiz

8.- Emmanuel Mounier, hombre de fe, de pensamiento y de acción, André A Devaux

Podeu consultar el número 6 a la web següent

www.personalismo.net

Nou grup Mounier  a Masquefa !!!

la seva adreça és :

http://www.amasquefa.com/mounier